Gel

luge  Bobsleigh  skeleton   patinatge artistic

 

patinatge de velocitat  short track   hoquei de gel   curling

1.     Luge

Història

La seva història té origen l’any 1883, a la petita localitat suïssa de Davos, on es va celebrar una competició amb esportistes de set països. Els primers campionats del món es van celebrar a Oslo (Noruega), l’any 1955. Dos anys després, el 1997, es va crear la Federació Internacional de Luge, per diferenciar-se del bobsleigh. El luge va passar a formar part del programa olímpic en els Jocs d’Hivern d’Innsbruck (Àustria) del 1964, en tres modalitats: masculí, femení i parelles. Es dóna la circumstància que, de les 90 medalles lliurades des d’aleshores, 88 han anat a parar a mans d’esportistes procedents d’Alemanya, Àustria, Itàlia i l’antiga Unió Soviètica.

Dinàmica de la competició

Luge és una paraula francesa que significa “trineu”. El pilot que realitza un descens en el circuit de lliscament va estirat cap per amunt sobre un trineu amb els peus davant. A diferència del bobsleigh i l’skeleton la sortida s’efectua amb el pilot ja col·locat al trineu. Els corredors s’ajuden d’unes barres laterals per agafar impuls a la sortida i després empenyen el trineu utilitzant uns guants de claus sobre la superfície de gel per aconseguir una acceleració extra abans de situar-se en posició aerodinàmica. Els corredors dirigeixen el luge amb les cames o les espatlles.

La pista de competició és la mateixa per a dones i homes. No obstant, les dones comencen més endavant. Cada competidor fa quatre curses, repartides en dos dies. El competidor amb el temps combinat més baix de totes quatre guanya la prova. El format de quatre curses és únic per als Jocs Olímpics d’Hivern i va ser dissenyat per premiar la coherència, la resistència i la capacitat de suportar la pressió sobretot el segon dia.

Els esportistes poden arribar a velocitats de 140 km/h, sense disposar d’un sistema de fre.

Disciplines

Individual: La prova la realitza un únic competidor, ja sigui en categoria femenina o masculina.

Dobles: És quan dos pilots van sobre el trineu, l’un estirat sobre de l’altre. En aquesta prova es competeix en categoria mixta.

Relleus per equips: També s’hi competeix en categoria mixta. Només estan autoritzats a participar-hi aquells equips que tenen com a mínim un atleta o un parell d’atletes en les tres disciplines (individual femení, individual masculí i dobles). En aquesta disciplina hi competeixen dones i homes i dobles. Tots els equips comencen des del mateix punt de partida. Quan el primer atleta arriba a la línia de meta ha de tocar una pantalla tàctil, que automàticament obre la porta de sortida al següent rellevista, fins que arribi el quart membre de l’equip, o en el cas dels dobles, la quarta parella. Aquesta disciplina s’estrenà com a olímpica als Jocs Olímpics d’Hivern de Sotxi 2014.

Requeriments tècnics

La llargada de la pista ha de fer entre 1200 m i 1650 m. El pendent no pot ser superior als 12º i ha de comptar amb 1200 m d’inclinació en sentit descendent. Els darrers 100 – 150 m poden tenir inclinacions en sentit ascendent amb corbes, amb un pendent màxim del 12%. La velocitat al final del recorregut ha de ser superior als 80 km/h. El tram de frenat ha de ser obligatòriament recte i sense corbes.

2.     Bobsleigh

Història

El Bob és un dels tres esports de lliscament del programa olímpic (bob, skeleton i luge). Els tres van sorgir de la pràctica d’utilitzar un trineu o un tobogan per lliscar sobre la neu o el gel.

La prova per equips de quatre de bob és al programa olímpic des dels primers Jocs Olímpics d’Hivern de Chamonix (França), de l’any 1924. L’any 1932, a Lake Placid (EUA), s’hi va incorporar la prova de bob amb dos homes. Les dones van començar a competir en bob per primera vegada el 2002, a Salt Lake City (EUA).

Dinàmica de la competició

El bobsleigh és un esport de lliscament que va sorgir de la pràctica d’utilitzar el trineu o tobogan per lliscar sobre la neu o gel. Per començar, els esportistes (dos o quatre atletes) empenyen tan ràpid com poden el bobsleigh durant 50 metres, per accelerar-lo i a continuació salten dins, per baixar per un circuit de lliscament.

Les diferències entre els participants poques vegades superen les poques centèsimes pel que qualsevol petit error resulta impossible de recuperar. Tot i que el trineu disposa d’un fre, aquest únicament s’usa un cop sobrepassada la línia d’arribada. Les velocitats superen amb freqüència els 150 km per hora.

Les proves es disputen en dues mànegues, sumant-se el temps aconseguits en ambdues, i guanyant aquell que totalitza en el menor temps. En cas d’empat, cosa no infreqüent, no hi ha cap desempat, sinó que es comparteix la medalla.

Disciplines

Doble

És quan dos pilots van muntats sobre del trineu. En aquesta prova competeixen equips femenins i masculins.

Quartet

El bob l’omplen un equip de quatre corredors. En aquesta prova només competeixen equips d’homes.

Requeriments tècnics generals

Els requeriments tècnics de la pista són els mateixos exposats en el Luge.

El pes mínim i màxim dels bobs estan limitats. Quan la competició és doble el pes mínim requerit és de 170 kg. Per a la prova del quartet es necessiten 210 kg. El pes màxim reglamentari, incloent els membres de la tripulació i el material necessari, ha de ser de 390 km per la prova doble masculina i de 340 km per la femenina. En la prova dels quatre no es poden sobrepassar els 630 kg.

2.1     Skeleton

Història

L’skeleton masculí es va disputar als jocs de Saint Mortiz (Suïssa) del 1928 i 1948, i va reaparèixer com un esport olímpic permanent per homes i dones en els Jocs Olímpics d’Hivern a Salt Lake City (EUA) el 2002.

Dinàmica de la competició

L’skeleton deu el seu nom al trineu utilitzat, inicialment de metall i ara de fibra de vidre amb una aparença similar a la d’un esquelet humà.

A la sortida, la majoria de competidors subjecta l’skeleton amb una mà per unes nanses situades a la part superior, i corre tan ràpid com pot durant 50 metres, abans de tombar-se sobre el trineu, amb el cap a la mateixa direcció que la pendent. El trineu el controla el competidor realitzant lleus moviments amb el cos.

Igual que en els altres esports de lliscament, el bob i el luge, el començament és crucial en l’skeleton. Els atletes entrenen de valent per aconseguir la màxima velocitat possible al circuit de lliscament. Però la velocitat no és l’únic factor que influeix en el resultat final, sinó que també és molt important la trajectòria i la direcció del trineu per mantenir-la.  El material (trineu i ganivetes) es tant o més important que la trajectòria.

Hi ha dues proves individuals d’skeleton en els Jocs Olímpics: una per a homes i un altre per a dones. Ambdues proves contenen quatre baixades i només els 20 millors competeixen en la quarta final que se celebren durant dos dies. L’esportista amb el millor temps combinat de totes les carreres guanya la prova.

Requeriments tècnics generals

Pel que fa a l’sled o trineu, aquest només pot estar construït d’una sola peça. Està format pel moltes peces i dividit en el trineu i les ganivetes. No es permeten utilitzar dispositius hidràulics, pneumàtics o electrònics per a la creació del trineu. També queden prohibits els elements aerodinàmics en el casc, roba i en el trineu sempre que no estiguin homologats per la normativa internacional

3.     Patinatge
Els holandesos van ser possiblement els primers pioners de patinatge. Ells van començar a utilitzar els canals per mantenir la comunicació via patinatge entre poble i poble, ja al segle XIII. El patinatge es va estendre a través del canal d’Anglaterra, i aviat es van formar els primers clubs i pistes artificials.

La història del patinatge sobre gel arrenca l’any 1908 als Jocs Olímpics d’estiu de Londres. En la primera edició dels Jocs d’Hivern, a Chamonix, el patinatge va ser considerat un dels esports principals del programa olímpic.

Actualment el programa olímpic del patinatge inclou les modalitats de patinatge artístic, patinatge de velocitat en pista curta i patinatge de velocitat en pista llarga.

Modalitats

3.1     Patinatge artístic

Història

Dos nord-americans són responsables dels principals esdeveniments en la història del patinatge artístic. El 1850, Edward Bushnell de Filadèlfia va revolucionar el patinatge amb la presentació d’uns patins amb una fulla d’acer que permetien realitzar maniobres complexes i voltes. Jackson Haines, un mestre Vienès de la dècada de 1860, va afegir elements de ballet i dansa a la pràctica d’aquest esport.

El patinatge artístic va debutar el 1908 en el marc dels Jocs Olímpics d’estiu de Londres, com un esport d’exhibició. La competició es va disputar sobre una superfície de gel artificial, al final dels Jocs. El 1920, el patinatge artístic es va convertir, juntament amb el hoquei sobre gel, en el primer esport d’hivern olímpic oficial, quatre anys abans dels primers Jocs Olímpics d’hivern de 1924 de Chamonix (França). Va ser aleshores quan el patinatge artístic sobre gel va passar a formar part del marc olímpic d’hivern. La disciplina de dansa és la que es va incorporar més tard al calendari olímpic, fent-ho el 1976 a Innsbruck, Àustria. Les altres disciplines d’individual i parelles, tant femení com masculí, ja es competien des del debut olímpic el 1908.

Dinàmica de la competició

El patinatge artístic és una modalitat del patinatge practicada amb acompanyament musical que consisteix a combinar la força, la tècnica i la sensibilitat per fer piruetes, girs i maniobres patinant sobre una superfície de gel, i que són valorades per uns jutges seguint un sistema de puntuació.

El sistema de puntuació actualment vigent pels Jocs Olímpics es basa en la totalitat de punts acumulats. En total, s’atorguen dues puntuacions: una de tècnica i una de components. La nota tècnica depèn de la dificultat dels elements executats en el programa i la qualitat o grau d’execució. La segona nota engloba les puntuacions de cinc components diferenciats: la tècnica bàsica del patinador, els moviments d’enllaç entre els elements, l’execució del programa en general, la coreografia i la interpretació.

Un panell de nou jutges i un equip d’especialistes tècnics avaluen el programa. Els especialistes tècnics identifiquen el tipus i nombre de rotacions dels salts efectuats pels patinadors i la dificultat de les seqüències de passos i de les piruetes, la qual cosa determina la puntuació base del programa.

Els jutges s’encarreguen de determinar el grau d’execució per a cada element, en una escala de +3 a -3. Un grau d’execució positiu significa que l’element s’ha fet molt bé, amb bona tècnica i velocitat, i viceversa. El grau d’execució no se suma directament a la puntuació base de l’element, sinó que es multiplica per un factor que varia en funció de la dificultat: així, un salt triple es valora més que un salt doble de la mateixa qualitat, independentment del valor de base, que també és diferent. Els jutges també puntuen els components del programa, en una escala de 0,25 a 10.

La classificació general del patinador es decideix per la suma de les puntuacions en les dues parts de la competició.

Disciplines

Cadascuna de les quatre disciplines de patinatge artístic són jutjades per un comitè independent de nou jutges de la Unió Internacional de Patinatge (ISU), amb l’aplicació d’un sistema de puntuació per mesurar la qualitat de cada actuació.

Individual masculí / femení

En la competició individual de patinatge, els patinadors han de completar alhora un programa curt (de màxim dos minuts i 50 segons) de passos, salts, girs i combinacions obligatòries, i un programa lliure de patinatge més llarg (de quatre minuts per a les dones i quatre minuts i 30 segons per als homes), tots dos acompanyats de música. El programa lliure, amb un valor de dos terços de la qualificació final del patinador o patinadora, permet que els atletes demostrin la seva creativitat, els moviments innovadors i la dificultat tècnica.

Parelles lliure

Segueix el mateix format que la competició individual, per tant, també hi ha un programa curt i obligatori, i una rutina de patinatge lliure.

En aquesta disciplina, però, un patinador i una patinadora han de treballar coordinadament la incorporació d’elevacions, llançaments, salts sincronitzats, girs i espirals, lligats harmoniosament per passos i altres moviments.

Dansa

La modalitat de dansa és la més recent de les disciplines oficials, es va incorporar al programa olímpic en les Olimpíades d’Innsbruck el 1976.

La dansa recorda als balls de saló, ja que l’exercici consisteix en realitzar passos complexos coordinats amb la música. Els patinadors tenen limitat el nombre d’elevacions, de salts que no poden superar la rotació i mitja i de girs amb una limitació màxima de tres a cinc rotacions.

La diferència entre la competició per parelles i la de dansa sobre gel és que aquesta última té un major component artístic i no existeixen aixecaments acrobàtics o moviments de força, sinó que es basa més en la compenetració dels patinadors i en els aspectes coreogràfics.

És una disciplina que basa la major part de l’actuació en l’expressió, la creativitat i la coreografia.

Equips

És una competició de recent incorporació al programa olímpic que va tenir la seva primera aparició a Sotxi 2014. Segons el CIO, aquesta prova comptarà amb equips formats per sis patinadors: un patinador masculí, una patinadora, una parella de patinatge de gel i una parella de ball. Els punts s’atorgaran a cada patinador o parella. L’equip amb el major nombre de punts totals serà declarat guanyador.

Requeriments tècnics generals

La pista de patinatge artístic ha de tenir una forma rectangular, i les seves dimensions han d’anar d’un mínim de 56 m de longitud i 26 m d’ample, fins a un màxim de 60 m longitudinals i 30 m d’amplada. Les quatre cantonades de la pista han de ser rodones, amb un arc de circumferència de radi entre 7 i 8,5 m i han de tenir el centre a l’interior de la pista. Durant l’execució d’una prova, els patinadors podran utilitzar tota la superfície de la pista. Els àrbitres, jutges, entrenadors i personal s’hauran de situar fora de la superfície de gel.

Per als Jocs Olímpics d’Hivern són necessàries dues pistes cobertes i tancades.

3.2     Patinatge de velocitat en pista llarga

Història

El patinatge de velocitat va ser el primer esport que es va practicar sobre gel, i el país on més arrelament i èxit van tenir va ser Holanda, on els ciutadans el practicaven sobre els canals gelats durant l’hivern. Holanda continua sent, avui dia, una de les principals potències en aquest esport.

Els primers campionats del món es van celebrar l’any 1889 i, com a esport, va ser introduït als primers Jocs Olímpics de la història, a Chamonix.

Dinàmica de la competició

El patinatge de velocitat és una modalitat del patinatge sobre gel on els patinadors competeixen contra el rellotge sobre una pista de gel que és un circuit oval amb forma allargada de 400 metres de corda i dos carrers. Les competicions duren un mínim de 25 voltes i un màxim de 250. El grup de patinadors comença conjuntament a fer voltes. La primera volta no val. Després d’aquesta volta, es comença a comptar.

No es tracta de córrer el màxim possible, es tracta d’un esport estratègic, en què cal estalviar energia per la recta final, per poder fer un esprint. La pista compta amb dos carrils i els competidors han de passar d’un a l’altre per mantenir la igualtat del recorregut. Si un corredor només competís dins el carril interior, podria tenir avantatge respecte qui patinés en el carril exterior, ja que aquest resulta més curt que no pas l’exterior. Guanya el primer competidor que creua la línia de meta.

Les proves olímpiques segons la distància a recórrer són:

• Homes: 500 m, 1.000 m, 1.500 m, 5.000 m, 10.000 m persecució per equips.

• Dones: 500 m, 1.000 m, 1.500 m, 3.000 m, 5.000 m persecució per equips.

La prova de persecució per equips és la més nova del programa olímpic. Els equips són de tres patinadors que es van rellevant, i al final el temps de l’equip es coneix quan el competidor passa la línia d’arribada.

Requeriments tècnics

La pista de patinatge per a la celebració de proves de velocitat ha de ser coberta i tenir una amplada de 400 m i dos extrems corbats, cadascun de 180º, en què el radi de la corba interior no ha de mesurar menys de 25 metres i no més de 26 metres.

Com que aquesta modalitat requereix d’encreuaments, que fan anar del carril interior a l’exterior i viceversa, existeix una zona d’encreuament. Aquesta és tota la longitud de la recta, des de l’extrem de la corba.

L’amplada del carril interior ha de ser de 4 m, mentre que l’exterior parteix d’un mínim de 4 m. A més, la pista també ha de comptar amb una carril d’escalfament situat a la part interior dels carrils de competició. Aquest carril ha de tenir, com a mínim, 4 metres d’ample.

3.3     Patinatge de velocitat en pista curta

Història

El patinatge de velocitat en pista curta o short track, és un esport bastant recent, que neix com una escissió del patinatge de velocitat en pista llarga. La Federació Internacional de Patinatge el va reconèixer el 1976. Els primers campionats del món es van fer el 1981, i la seva primera presència olímpica es va produir com a esport d’exhibició a Calgary (Canadà), l’any 1988. Finalment, va passar a ser esport oficial en els Jocs Olímpics d’hivern a Albertville (França) el 1992.

Dinàmica de la competició

També conegut com patinatge de velocitat en pista curta, a diferència del patinatge en pista llarga, no es competeix contra el rellotge, sinó que els patinadors, en una pista molt més curta, competeixen entre ells. El circuit oval de la pista fa només 111 metres i no hi ha divisió de carrils. En totes les proves se celebren eliminatòries, i es classifiquen els primers per a la ronda següent, així fins al final. A cada cursa corren un màxim de sis participants.

El programa dels jocs inclou vuit proves diferents, quatre masculines i quatre femenines:

• Masculines: 500 metres, 1.000 metres, 1.500 metres i 5.000 metres per equips.

• Femenines: 500 metres, 1.000 metres, 1.500 metres i 3.000 metres per equips.

En les proves per equips (5.000 m masculins i 3.000 m femenins) es competeix per relleus, amb equips de quatre patinadors, i cada patinador pot donar el relleu en qualsevol moment, encara que les dues últimes voltes les ha de fer un sol patinador.

Requeriments tècnics

El patinatge de velocitat sobre gel en pista curta es practica sobre una superfície de gel blanc, sense divisió de carrers i consistent en un oval de 111,12 m de longitud realitzat sobre una pista de gel de dimensions de 60 x 30 metres. La mesura de la longitud de la pista es realitza sobre una línia imaginària situada a 50 cm de la vora interior de la pista.

La pista curta de patinatge de velocitat consta de dues rectes i dos semicercles en els extrems. Les corbes i les rectes han de ser simètriques. Els patinadors realitzen la cursa en sentit contrari a les agulles del rellotge. L’amplada de la recta no serà inferior a 7 m i la distància entre els cons (apex block) de les corbes i la barrera serà com a mínim de 4 metres.

Per a cada una de les carreres el número de voltes correspon a:

  • 500 m = 4 i ½ voltes
  • 1.000 m = 9 voltes
  • 1.500 m = 13 i ½ voltes
  • 3.000 m = 27 voltes
  • 5.000 m = 45 voltes

4.     Hoquei gel

Història

La paraula hoquei ve de l’antiga paraula francesa hocquet, que significa “pal”. Van ser els britànics els que probablement van portar la idea d’utilitzar un pal per propulsar una bola de neu sobre el gel d’un estany o un llac a l’Amèrica del Nord, els segles XVII o XVIII.

El 1879, la McGill University de Montreal ja va organitzar competicions i va desenvolupar el primer reglament conegut de l’hoquei gel.

La primera competició d’hoquei gel es va duu a terme en els Jocs Olímpics d’Estiu de 1920 a Anvers (Bèlgica), i es va incorporar al programa esportiu des de l’edició inaugural dels Jocs Olímpics d’Hivern de 1924 a Chamonix. L’hoquei gel femení, en canvi, no s’hi va afegir fins als Jocs de Nagano (Japó), de l’any 1998.

Dinàmica de la competició

L’hoquei gel és un esport que es juga entre dos equips de sis jugadors amb patins sobre una pista de gel (3 extrems + 2 defenses + 1 porter).

En la competició dels Jocs Olímpics d’Hivern, hi participen vuit equips femenins i dotze de masculins, organitzats en grups que disputen una lligueta prèvia a les rondes finals en què es classifiquen els millors cap de sèrie de cada grup inicial.

Un equip ha de tenir no més de sis jugadors sobre el gel mentre que el joc està en curs. L’objectiu és aconseguir fer més gols que l’equip adversari introduint el puck (un disc dur de goma negre) amb uns stick (bastó de fusta o fibra corbat) dins de la porteria rival, com en el futbol.

Un partit consisteix en tres períodes de 20 minuts, amb 15 minuts de descans entre períodes. Si en un partit en què cal determinar un equip guanyador el resultat final és d’empat, es jugarà un període de pròrroga. A la final olímpica, la prorroga és de vint minuts. Si l’empat perdurà després de la pròrroga, es fa una tanda de penals fins obtenir un guanyador.

És obligatori l’ús per part dels jugadors de diversos elements de protecció per totes les parts del cos, principalment a les espatlles, als braços i a les cames, entre els quals destaquen el casc amb visera i bucal, canyelleres, pantalons amb proteccions especials, coquillera, colzeres, muscleres i els patins reforçats. La velocitat del puck pot arribar a uns 170 km per hora quan és llançat pels jugadors

Requeriments tècnics

El camp d’hoquei sobre gel és una pista de gel especialment dissenyada per a la pràctica d’aquest esport. El gel disminueix molt, tant la fricció del disc sobre la pista com el moviment dels jugadors, permetent així assolir velocitats altíssimes. El camp té forma rectangular amb els vèrtex arrodonits. Les dimensions d’una pista d’hoquei sobre gel olímpica ha de ser d’entre 60 m i 61 m de llarg i de 29 m a 30 m d’ample. Les cantonades són arrodonides i el seu radi ha de rondar entre els 7 i 8,5 metres.

Un mur blanc, d’aproximadament un metre d’altura (entre 1,17 m i 1,22 m), embolica tota la pista, i evita que el disc surti del camp. Sobre el mur, es fixa un altre mur transparent, facilitant als espectadors contemplar el partit al mateix temps que els protegeix.

Una línia central vermella divideix el camp per la meitat. És usada pels jutges per a marcar els fores de joc i les infraccions.  Dues altres línies vermelles estan localitzades en cada extrem del rectangle, a 3 metres del fons i marquen l’àrea de meta. Dues línies blaves, distanciades poc més de 8 metres de la línia vermella central delimiten les tres zones de camp: una zona de defensa, una zona neutral i una zona d’atac. La zona defensiva d’un equip és la zona ofensiva de l’altre.

La porteria està localitzada davant de cada una de deles línies vermelles que delimiten l’àrea de meta. La porteria té 1,2 metres d’altura per 1,8 metres d’amplada. Davant de cada porteria hi ha un àrea de 1,8 metres d’ample i llargada, anomenada “àrea de porteria” i on cap jugador de l’equip rival hi pot entrar.

5. Cúrling

Història
Es creu que el cúrling es va inventar a Escòcia el segle XVI, a causa d’algunes pintures que reflecteixen persones jugant a aquest esport. De totes maneres, el cúrling va ser molt popular a Escòcia entre els segles XVI i XIX, quan el clima era prou fred com perquè es formés un bon gel a l’hivern, i en conseqüència, la seu de l’organisme internacional que controla el cúrling, la Federació Mundial de Cúrling, és a Perth, Escòcia.

Avui en dia, el cúrling es juga a tot Europa, i ha estat exportat a països com el Japó, Austràlia, Nova Zelanda i, fins i tot, la Xina i Corea. El cúrling és un esport olímpic d’hivern des de 1998 a Nagano (Japó), encara que el 2006 el Comitè Olímpic Internacional va considerar que les proves de cúrling que s’havien fet en la primera edició dels Jocs Olímpics d’hivern del 1924 eren oficials, i no pas proves d’exhibició com s’havia considerat fins aleshores. El cúrling va ser esport d’exhibició en el 1932 (Lake Placid, EUA), el 1988 (Calgary, Canadà) i el 1992 (Albertville, França).

Dinàmica de la competició

El cúrling és un esport de precisió es juga en una pista de gel. Dos equips fan torns per empènyer i fer lliscar pedres de 19,1 kg de pes cap a una sèrie d’anells concèntrics o cercles. L’objectiu és aconseguir que les pedres pròpies s’aturin tan a prop del centre dels anells com sigui possible, i no les de l’equip adversari.

Els equips, de quatre participants cadascun, competeixen entre ells amb l’objectiu de fer lliscar pedres de granit sobre un passadís de gel de 45,5 m de llarg i 4,75 m d’amplada.

Un cop fet el llançament, els altres membres de l’equip, amb raspalls, acompanyen cada pedra per facilitar-ne el seu avanç sobre el gel o variar-ne la direcció, però sempre sense tocar la pedra.

Després dels llançaments, cada equip obté punts en funció de la proximitat de les pedres a la diana marcada al centre, al final del passadís. La pedra més propera al centre de la diana val un punt, si la següent és del mateix equip val dos punts i així fins a la primera pedra més propera a la diana de l’equip contrari. En cas que no hi hagi pedres a la diana, s’anotarà com a puntuació d’aquella jugada 0-0.

Un partit normal es juga a deu “jocs”. Per completar un joc cadascun dels participants d’ambdós equips ha d’haver llançat dues vegades la pedra. En total en un joc els dos equips llancen 16 pedres. Al final del partit, guanya l’equip amb més puntuació. Si el partit acaba amb empat, s’haurà de jugar un joc extra. L’equip que guanya un joc comença el següent obligatòriament.

Requeriments tècnics

El cúrling es juga sobre una superfície de gel blanc denominat pista o sheet. Les dimensions són de 45,72 m de llargada per 5 m d’ample. Habitualment dins d’un pavelló hi ha quatre pistes construïdes paral·lelament, i separades entre si per 1,5 m de distància. Els vorals de les pistes estan folrats per una tela que permet als jugadors caminar per l’exterior, abans d’entrar a la pista. A més, serveix de distintiu entre pista i pista.

Dins la pista, la línia reposa peus hack line marca la zona de llançament de la pedra. Està situada a 1,82 m de la línia de fons i té una longitud de 0,45 m i un ample de 1,27 m. Una línia central negre d’1,27 cm divideix la pista en dos i uneix els dos cercles (tees), situats als dos extrems de la pista a 17,37 m del centre de la pista. Cada ‘tee’ és un conjunt de dos cercles, un dins de l’altre, i cada un té dues línies paral·leles negres o blaves, una situada al centre del tee i l’altre com a línia de fons back line. Aquestes línies esdevenen fonamentals per a delimitar l’àrea a l’hora de puntuar, ja que els jugadors han d’intentar portar les pedres dels seus rivals darrera la línia de fons perquè no puntuïn. Està situada a 1,8 m del centre del ‘tee’.

A 6,40 m del centre dels ‘tees’ trobem la línia de joc hog line que delimita l’espai màxim per alliberar la pedra. L’ample de la línia és de 10,16 cm per fer-la visible.

Les línies laterals senyalen els límits de la pista i són d’1,27 cm, tot i que sovint són contigües al voral lateral.