Neu

esquí alpí    esquí de fons   salts de esqui   freestyle

 

combinació nòrdica   snowboard   biatlo

1. Esquí

L’esquí inclou les modalitats de combinada nòrdica, esquí alpí, esquí de fons, freestyle, salts d’esquí i snowboard.

Els primers indicis de l’existència de l’esquí es remunten a l’any 2500 aC. El primer d’ells és un gravat en pedra de felspat que va ser descobert a l’illa de Rodódy (Noruega) en el qual s’aprecia un caçador amb esquís. També n’existeixen d’altres com una imatge d’un caçador entre rens a Rússia.

El primer text escrit en el qual s’esmenta aquesta activitat es troba 3.000 anys després, i en ell, l’historiador bizantí Procopius, descriu una carrera sobre la neu. Per altra banda a Xina també hi ha testimoniatges escrits que conten que els pobles nòrdics caçaven sobre uns ‘cavalls de fusta’ col·locats als peus.

L’esquí va néixer a causa de la complicació per a desplaçar-se, comerciar, lluitar o caçar en les zones on la neu pot acumular-se mesos seguits sense fondre’s.

Mica en mica el europeus van anar aprenent dels seus veïns noruecs i al principi del segle XX, l’esquí es va començar a popularitzar, en gran part, per la incorporació de sistemes d’arrossegament i telecadires que permetien que els esquiadors pugessin sense complicacions a les cotes més elevades dels cims nevats, des dels quals es podia baixar esquiant.

Els esports d’hivern a Catalunya i a Espanya tenen més de 100 anys d’història. El 25 de desembre de 1908 és la primera data oficial dels inicis de l’esquí a Espanya arran de la primera esquiada a Rasos de Peguera.

Modalitats

1.1 Combinada nòrdica

Història

Els esquiadors noruecs a partir de l’any 1800 es reunien cada hivern per participar en una sèrie de carnavals d’esquí que consistien en petites competicions atlètiques en combinació amb algun entreteniment.

Es considerava com el millor de tots els atletes d’aquest singular carnaval, el que era capaç de fer-ho millor que la resta tant en esquí de fons com en salts d’esquí, es a dir aquell que era capaç de combinar millor resistència, força i control tècnic.

Els homes han competit en la combinada nòrdica individual des de la primera edició dels Jocs Olímpics d’Hivern, el 1924 a Chamonix (França). La prova per equips es va introduir al 1988, als Jocs de Calgary (Canadà). A dia d’avui encara no se celebren probes femenines de caràcter olímpic.

Dinàmica de la competició

La combinada nòrdica consisteix en l’execució de dues modalitats, els salts d’esquí i l’esquí de fons. L’objectiu és aconseguir la millor puntuació en les dues proves. Aquesta modalitat respecta la reglamentació que s’aplica a cadascuna de les modalitats per a dur-les a terme.

Disciplines

Les tres disciplines de combinada nòrdica que acull els Jocs Olímpics d’Hivern són:

Individual Trampolí Normal (NH) + 10 km

La competició arranca amb els salts d’esquí on cada participant realitza dos salts de trampolí de 90 metres (K90), i se suma la puntuació de tots dos. Després, se celebra la prova d’esquí de fons sobre 10 km estil lliure. L’ordre de sortida en aquesta prova es fa d’acord amb als resultats de la prova de salts. El primer a arribar a la meta és el guanyador.

Individual Trampolí Llarg (LH) + 10 km

És semblant a la prova individual del trampolí normal ja que la prova de fons també es recorren 10 km en estil lliure, encara que en aquest cas el salt de trampolí es fa des del trampolí de 120 metres (K120 ). El vencedor és aquell competidor que abans creua la línia de meta, ja que l’ordre de sortida de la prova de fons s’estableix a partir de la classificació de la prova de salts d’esquí.

Equips Trampolí Llarg (LH) + 4 x 5 km relleus

Cada equip està format per quatre membres. En la primera prova cada competidor realitza dos salts en un trampolí de 120 metres (K120), i se suma la puntuació dels vuit salts. En la segona, es realitza la prova d’esquí de fons en la modalitat de relleus 4 x 5 km estil lliure. Això equival a 5 km per cada un dels quatre esquiadors. Igual que en la prova individual la sortida és esglaonada. L’última etapa la fa el quart corredor de cada equip i guanya aquell que primer creua la línia de meta.

Requeriments tècnics

La modalitat de combinada nòrdica segueix els requeriments tècnics per a les proves de salts d’esquí i d’esquí de fons.

1.2 Esquí alpí

Història

L’esquí alpí femení i masculí ha format part dels Jocs d’Hivern des de les Olimpíades de 1936 de Garmisch-Partenkirchen (Alemanya). Fins aleshores, només es practicaven l’eslàlom i el descens, però el 1952 en els Jocs Olímpics d’hivern d’Oslo (Noruega) es van atorgar medalles en una disciplina més, l’eslàlom gegant. No va ser fins als Jocs Olímpics d’Hivern de Calgary (Canadà) el 1988 que el supergegant va entrar a formar part del programa olímpic.

Dinàmica de la competició

L’esquí consisteix en un descens amb esquís en el menor temps possible seguint un traçat sinuós marcat per unes portes. Les característiques d’aquest depenen de la disciplina que es practica.

Disciplines

El programa olímpic d’esquí alpí inclou les disciplines de velocitat de descens i supergegant, la disciplines tècniques d’eslàlom gegant i eslàlom, i  per últim, la super combinada que com el seu nom indica combina les dues.

Descens

El Descens és la prova més llarga de totes i en el seu recorregut s’assoleixen les velocitats més elevades de totes les disciplines de l’esquí alpí. La competició consta de tres dies. El primer dia serveix per examinar la pista i el traçat. Els competidors analitzen el terreny, baixant lentament pel lateral del traçat. És al segon dia quan es permet als corredors fer una baixada d’entrenament per dins el traçat. Aquesta baixada és obligatòria si es vol participar en el descens i està cronometrada. Finalment, en a la tercera jornada se celebra la competició i l’esquiador que aconsegueix lliscar pel traçat amb el menor temps esdevé guanyador de la prova.

Les proves inclouen salts i els competidors poden sobrepassar els 150 km/h.

Requeriments tècnics específics

Una porta de descens consta de quatre pals d’eslàlom, marcats amb dues banderes. Tot el traçat està identificat o amb portes i banderes, generalment vermelles. En aquesta disciplina no hi ha intercalació de colors. No obstant, si el color de les xarxes de seguretat és vermell, s’utilitza el blau.

L’amplada entre les dues banderes d’una porta ha de ser d’almenys 8 m. En total, la pista ha de tenir una amplada de 30 m. Tota la pista ha d’estar protegida amb xarxes d’alta seguretat, coixinets i similars, especialment en les zones de salt.

En aquesta prova existeix un sistema de seguretat on s’utilitzen banderes grogues per alertar perills. Aquestes es col·loquen al llarg del recorregut, en funció de les diversitats de cada traçat, i una persona s’encarrega d’hissar-la en cas d’haver-hi una anomalia dins la pista. Si un corredor en marxa veu la bandera groga s’ha d’aturar immediatament, i un cop les condicions són òptimes i segures, té dret a tornar a iniciar la baixada des de la sortida.

Supergegant

La prova del supergegant és una combinació de la velocitat pròpia d’un descens i la precisió necessària per traçar corbes en eslàlom gegant. Cada esquiador realitza una baixada i el millor temps determina el guanyador.

Requeriments tècnics específics

Una porta de supergegant, a l’igual que les de descens i eslàlom gegant, estan formades per quatre pals. S’utilitzen dos pals per fixar la bandera que marca l’interior del conjunt de la porta, i dos pals més per marcar la bandera de la porta exterior. La distància entre la porta interior i l’exterior ha de ser d’un mínim de 6 m i d’un màxim de 8 m d’ample. La distància entre els pals de gir d’una porta i una altra ha de ser almenys de 25 m.

En aquesta prova també s’aplica el sistema de seguretat marcat per banderes grogues.

Eslàlom gegant

El traçat de l’eslàlom gegant precisa de girs més tancats que les proves de velocitat ja que es redueix la distància entre les portes. Al llarg del dia es duen a terme dues baixades per traçats diferent. El guanyador de la prova és l’esquiador que aconsegueix, sumant el resultat de les dues baixades, el menor temps.

Requeriments tècnics específics

En aquesta disciplina la distancia entre la porta interior i l’exterior ha de ser d’un mínim de 4 m i un màxim de 8 m d’ample. La distancia entre porta i porta no pot ser inferior a 10 m.

Eslàlom

L’Eslàlom es desenvolupa sobre el recorregut més curt de totes les disciplines i els viratges són molt tancats requerint una especial habilitat en l’encadenament de les portes. La forma de decidir el guanyador és idèntica a l’eslàlom gegant. L’esquiador realitza dues mànegues i guanya aquell que aconsegueixi el menor temps possible sumant el resultat d’ambdues baixades.

Requeriments tècnics específics

Aquesta és l’única disciplina on no s’utilitzen banderes per marcar les portes. L’eslàlom només utilitza dos pals per marcar una porta. El pal interior marca el gir i el pal exterior determina l’espai màxim que té l’esquiador per efectuar el gir. La distància mínima entre els dos pals d’una mateixa porta és de 4 m i un màxim de 6 m. En canvi, la distància entre porta i porta no pot ser inferior a 6 m ni superior a 13 m. El traçat intercala portes vermelles i blaves per distingir el recorregut.

En aquesta disciplina el traçat conté portes dobles, triples o directes. En el cas de les dobles i les triples, les portes es col·loquen verticalment, deixant una petita distància entre elles, la qual cosa comporta que l’esquiador hagi de fer un gir més breu i ràpid que en la resta del traçat. La distància entre aquestes portes no serà inferior a 0,75 m ni superior a 1 m. Les potes directes serveixen de connexió entre dues portes, aportant més distància de l’habitual i un canvi de ritme. La distància mínima entre les dues portes, sense tenir en compte la que hi col·loquem al mig per buscar l’efecte directe, és de 12 m i un màxim de 18 m. En total, la prova ha de comptar amb un mínim d’una figura doble o triple i una directa i un màxim de tres.

Els pals d’eslàlom que marquen el traçat estan cargolats a la neu. Sovint poden saltar, i al llarg de la cursa s’ha de controlar que tots els pals estiguin al seu lloc, i recargolar-los si aquests s’han sortit del forat.

Com a totes les disciplines, és obligatori portar un casc de protecció homologat. No obstant, l’eslàlom és l’única disciplina que permet utilitzar uns cascs que tenen una protecció més lleugera a la zona de les orelles.

Súper combinada

La súper combinada és una prova de contrastos on es realitza una baixada per un descens, on s’agafen grans velocitats, i una posterior baixada per un eslàlom, la prova més tècnica de totes. Les dues baixades es realitzen el mateix dia i el guanyador és el competidor que obté una suma de temps menor.

Requeriments tècnics específics

Aquesta competició respecta les normes tant del descens com de l’eslàlom per a l’execució de les proves.

Requeriments tècnics generals

REQUISITS CRÍTICS CIO / IPC / FIS Homes Dones
Descens (DH) Desnivell 800 – 1100 m 450 – 800 m
Banderes de les portes 0,75 m ample x 0,50 m d’alt

color oposat al color de les tanques de seguretat

Supergegant (SG) Desnivell 400 – 650 m 400 – 600 m
Banderes de les portes 0,75 m ample x 0,50 m d’alt

vermell o blau

Nombre de canvis de direcció 6% mínim
Eslàlom Gegant (GS) Desnivell 300 – 450 m 300 – 400 m
Banderes de les portes 0,75 m ample x 0,50 m d’alt

vermell o blau

Nombre de canvis de direcció 11% – 15%
Eslàlom (SL) Desnivell 180 – 220 m 140 – 220 m
Nombre de canvis de direcció 30% – 35% (+/- 3)

En totes les disciplines de l’esquí alpí és obligatori l’ús de casc homologat. Només en eslàlom, es poden utilitzar uns cascs més lleugers.

1.3 Esquí de fons

Història

Es creu que esquiar camp a través pot ser una activitat humana que te almenys 6.000 anys d’antiguitat. Als seus inicis, l’esquí de fons s’utilitzava als països nòrdics com un mitjà de transport. Els esquis permetien a la gent desplaçar-se d’un lloc a l’altre, i també, esdevenien un mitjà de subsistència, ja que la gent anava a caçar utilitzant els esquis.

Els primers Jocs Olímpics d’Hivern de la història, els de Chamonix 1924, ja van acollir les proves d’esquí de fons masculines amb les distàncies de 18 km i 50 km. Les proves femenines van aparèixer cinc edicions més tard, als Jocs d’Oslo del 1952. La tècnica lliure d’esquí de fons es va convertir en una prova específica dels Jocs d’hivern a Calgary l’any 1988.

Dinàmica de la competició

L’esquí de fons consisteix a recórrer distàncies generalment grans amb esquís de fons sobre un terreny desnivellat, amb pendents que poden ser forts però no continuats, i que requereix una bona capacitat de resistència. Existeixen dues tècniques que permeten la progressió damunt els esquís:

  • Estil clàssic: els esquís es mouen en paral·lel, a través de pistes preparades per una màquina de neu, que marquen el recorregut a seguir.
  • Estil lliure (pas de patinador o skating): permet qualsevol forma de progressió. Els esquiadors s’impulsen de manera similar a la del patinatge de velocitat, empenyent amb el voral dels esquís. La tècnica lliure utilitza esquís més curts i de mitjana és al voltant d’un 8% més ràpida que la clàssica.

Disciplines

Skiathlon masculí 15 km clàssic + 15 km lliures / femení 7,5 km clàssic + 7,5 km lliures

L’skiathlon consta de dues parts on s’utilitzen ambdues tècniques d’avanç. La sortida s’efectua en massa i a la meitat del recorregut, els atletes es canvien tant els esquís com els bastons, fent la primera part de la cursa amb tècnica clàssica i l’altra mitja amb tècnica lliure. Les dones esquien un total de 15 km (7,5 km clàssic + 7,5 km lliures) i els homes 30 km (15 km clàssic + 15 km lliures). El primer atleta que creua la línia de meta guanya.

Requeriments tècnics específics

A la meitat de la competició, hi ha una zona anomenada àrea de canvi. Aquí és on els fondistes realitzen el canvi d’esquís. Aquesta àrea ha de tenir mínim 6 m d’amplada, per permetre una correcta entrada i sortida a la zona de canvi. Cada corredor disposa d’un espai, identificat amb el seu número de dorsal, on pot realitzar l’intercanvi d’esquís. Abans d’iniciar la cursa tot l’equip necessari per a la tècnica lliure ha d’estar dipositat en aquest espai. Els material que es diposita en aquestes caixes no es pot tocar fins finalitzada la prova. Cinc minuts abans de l’inici de la prova, tots els entrenadors i personal de servei han d’abandonar la zona.

Aquests sistemes de seguretat s’executen per evitar que al llarg de la competició es realitzin canvis que no havien estat programats. Per exemple, que a la meitat de la competició es posi a nevar i els competidors decideixin utilitzar uns altres esquis més òptims amb una cera per a neu acabada de caure.

En aquesta prova la pista ha de tenir un ample mínim de 4 m en general i de 9 m en pujades.

Prova estil clàssic 15 km homes / 10 km dones

Aquesta disciplina es realitza seguint la tècnica de l’estil clàssic i les dones recorren un total de 10 km, mentre que els homes ho fan en 15 km. Cada trenta segons surt un competidor de la línia de sortida. L’ordre de sortida s’organitza de tal manera que els millors esquiadors surten al final. El guanyador és l’esquiador que cobreix la distància en menys temps.

Si dos esquiadors empaten, se’ls situarà a la mateixa posició del rànquing, tot i que l’esquiador  amb el dorsal més baix apareixerà en primer lloc.

Requeriments tècnics específics

En aquesta competició, l’ample mínim de les pistes ha de ser de 6 m. L’àrea de sortida s’ha d’organitzar per acollir de 2 a 5 carrils, i l’ample entre carril i carril ha de ser mínim de 3 m. La línia de meta també ha de ser ample, amb un mínim de 9 m, dividits en 3 carrils.

Sortida en massa 50 km homes / 30 km dones

En la sortida en massa tots els esquiadors parteixen al mateix temps mitjançant la tècnica de l’estil clàssic. Es necessita una pista molt ampla, tant en sortida com en pujades. La prova femenina és de 30 km i la masculina de 50 km. El primer atleta que creua la línia de meta és el guanyador de la prova. Moltes vegades el resultat s’ha de decidir amb l’ajuda de la fotofinish, que captura el moment de l’arribada i dóna els detalls necessaris per determinar quin corredor se situa al capdavant.

La prova de sortida en massa es va introduir als Jocs Olímpics d’Hivern de Salt Lake City 2002.

Requeriments tècnics específics

Cal tenir en compte que es tracta d’una competició on tots els esquiadors surten al mateix temps. Això comporta que l’àrea de sortida hagi de ser prou llarga i ample per permetre la posada en marxa de 100 atletes al mateix temps. La recta d’arribada sol estar precedida per una última pujada, on es poden produir els últims avançaments de la prova. Aquests instants produeixen gran expectació a la graderia d’arribada. La meta ha de ser prou àmplia per permetre que al llarg dels últims 150 m puguin esquiar quatre corredors en paral·lel, lluitant per la victòria.

Sprint relleus en estil clàssic

Els equips estan formats per dos atletes que s’alternen durant la carrera de manera que en total recorren sis voltes, tres cadascun, seguint la tècnica de l’estil clàssic. Els atletes han de realitzar un correcte relleu entre les voltes, que consisteix en tocar físicament al seu company, sense interferir o obstaculitzar a altres equips. El guanyador és el primer equip que creua la línia de meta.

Requeriments tècnics específics

El recorregut d’aquesta prova ha d’incloure com a mínim dues pujades. La primera ha de ser d’un mínim de 20 m i la segona de 15 m. El desnivell d’aquestes pujades ha de rondar entre el 12 % i el 18 %. També s’ha d’incloure zones planes, on es produeixen la majoria d’avançaments. De la mateixa manera que la sortida en massa, l’arribada ha de contar amb una pujada final, abans d’arribar a la recta de meta.

Relleus masculins 4 x 10 km (2 clàssic + 2 lliure) / femenins 4 x 5 km (2 clàssic + 2 lliure)

Els equips estan formats per quatre esquiadors. Les dues primeres parts del relleu es duen a terme amb la tècnica clàssica i les dues últimes, amb la tècnica lliure. Els equips femenins cobreixen un total de 20 km, 5 km per esquiadora, mentre que els homes cobreixen 40 km, 10 km per participant. El relleu comença en un format de sortida en grup on tots els equips alineats en files. El guanyador és el primer esquiador de la quarta etapa del relleu que creua la meta.

Requeriments tècnics específics

En aquesta competició cada corredor està identificat per un color. Dins d’un equip, el primer corredor porta una cinta vermella, el segon una de verda, el tercer una de groga i l’últim una de blava. La cinta es col·loca a la cama dels esquiadors, i serveix per ordenar.

Per a fer que el relleu sigui vàlid, l’esquiador que està competint ha de tocar amb la mà a qualsevol part del cos a l’esquiador que el relleva. Qualsevol intent d’empènyer el competidor de partida està prohibit. La zona de canvi de relleus es realitza en un rectangle de 30 m de llarg i amb una amplada suficient, clarament senyalada i ubicada sobre un terreny pla.

En aquesta modalitat poden haver-hi tres atletes esquiant costat a costat, la qual cosa implica que la pista tingui 9 m d’ample en pujades.

Sprint lliure

En aquesta prova els esquiadors segueixen la tècnica de l’estil lliure. L’esquí de fons requereix una preparació física molt dura i una tècnica molt depurada, i en el cas de l’esprint els atletes han de demostrar tot aquest potencial en distàncies curtes. És una competició que requereix d’una ronda classificatòria on els esquiadors surten en intervals de 15 segons i han de completar un recorregut de 1,2 km en dones i 1,4 km en homes. Només els trenta millors finalistes d’aquesta ronda classificatòria passen a les rondes eliminatòries. Un cop finalitzada la ronda final es coneix el nom del guanyador.

Requeriments tècnics específics

La pista on es fan les rondes classificatòries ha de ser la mateixa on es faran les eliminatòries. La pista ha d’estar dissenyada d’amplada i d’allargada per fer possible avançaments.

Com a requeriments tècnics per a aquesta disciplina, s’aconsella que el terreny sigui relativament pla, i que els 100 primers metres de cursa siguin sobre una pista recta. A més, la pista ha de ser suficientment ample com per permetre 4 carrils al llarg de tota la cursa.

1.4 Freestyle

Història

La dècada dels 1960 als Estats Units d’Amèrica van ser una època de revolució en molts sentits. Els joves qüestionaven l’autoritat i exigien canvis en molts camps. L’esquí acrobàtic va començar en aquesta dècada, quan el canvi social i la llibertat d’expressió va donar lloc a noves i interessants tècniques d’esquí. Originalment era una barreja d’esquí alpí i l’acrobàtic. La primera competició d’esquí d’estil lliure es va celebrar a Attitash (EUA) el 1966.

Dinàmica de la competició

El Freestyle és una modalitat de l’esquí on es combina l’habilitat, l’espontaneïtat i creativitat dels esquiadors. Aquests elements són jutjats per determinar el vencedor de la prova. Les característiques del freestyle varien, en major part, en funció de la disciplina que es practica.

Disciplines

Bamps

Els participants han d’esquiar per un pendent i superar una sèrie de bamps. L’objectiu és baixar esquiant per la pista el més ràpid possible i realitzar els dos salts obligatoris sense errors tècnics o pèrdua d’equilibri. D’aquesta puntuació surt el vencedor de la prova.

La pista de bamps està creada de tal manera que hi ha tres recorreguts. L’atleta pot escollir quin dels tres recorreguts vol realitzar la seva baixada. La pista està plena de bamps i al llarg del desnivell hi ha d’haver dos salts que fins i tot poden arribar a 1,2 m, on l’esquiador realitza una maniobra a la seva elecció. Aquesta pot ser un gir de 360º i 180º, un bucle, un salt d’eix, una tombarella enrere o endavant o un gir. Els salts solen estar situats un a la part superior del recorregut, i l’altre, a la part final. Els esquiadors poden incorporar diferents formes d’agafar les cames o els esquís.

Els jutges puntuen a partir del gir, l’aire i la velocitat. El grup de jutges que valoren el gir està format per cinc persones i representa el 50% de la puntuació, on s’atorguen un màxim de 15 punts. L’aire el qualifiquen dos jutges i significa un 25% del total amb una xifra que pot arribar a un màxim de 7,5 punts. Per qualificar el temps no hi entra en joc el factor humà, ja que aquest està cronometrat. Representa un 25% de la puntuació total i el tall màxim se situa als 7,5 punts. Per buscar una equivalència s’aplica un factor de conversió que tradueix el temps en punts. La puntuació mínima parteix de 0,0 punts en tots tres casos, i la puntuació final sorgeix de la mitjana de les tres puntuacions, tenint en compte el percentatge que cadascuna representa.

Baixant els bamps, els esquiadors necessiten mantenir la part superior del seu cos mirant cap avall del turó, mentre que la part inferior del cos i els esquís estan constantment girant.

Tots els competidors participen en una ronda classificatòria. Els 20 millors esquiadors passaran a la final amb la llista de sortida en ordre invers als resultats de qualificació. L’esquiador amb la major puntuació a la ronda final guanya.

Requeriments tècnics específics

La pista de bamps ha de tenir com a mínim 18 metre d’ample, un recorregut de 235 m (± 35 m) i un desnivell de 110 m (± 30 m).

Aerials

Aquesta prova consisteix en la realització de salts acrobàtics. Els salts s’efectuen des de plataformes de de neu o de fusta de grans dimensions, col·locades a terra i cobertes de neu. Durant el salt, els professionals realitzen múltiples figures, tombarelles i girs abans d’aterrar sobre la pista. Els atletes són jutjats per la qualitat d’enlairament, l’alçada aconseguida, la forma i la posició del cos i per com mantenen l’equilibri en l’aterratge posterior. L’esquiador que aconsegueix la millor puntuació es proclama vencedor de la prova.

De la mateixa manera que als bamps la pista compta amb tres entrades al salt, i l’esquiador pot escollir per quin carril baixar abans d’afrontar el salt.

Els jutges valoren l’actuació de l’esquiador basant-se en criteris d’aire, forma i aterratge. La puntuació de l’aire representa un 20% de la nota total i aquesta va d’un mínim de 0,0 a un màxim de 2,0 punts. La forma dels girs és la part més significativa, ja que representa un 50% de la puntuació, oscil·lant entre el 0,0 fins el 5,0 punts. Per últim, l’aterratge representa un 30% i la nota es brinda dels 0,0 fins als 3,0 punts.

Requeriments tècnics específics

La pista d’aerials està formada per unes zones clau: la rampa de salt, el salt, la zona d’aterratge i la zona d’arribada. El salt ha de tenir un radi de 30 m i del salt a la zona d’aterratge hi ha una distància de 13 m. La zona d’aterratge té un recorregut total de 30 m, fins arribar a la zona d’arribada.

Ski Cross

Aquesta disciplina va ser olímpica per primera vegada en els Jocs de Vancouver 2010. Una pista d’ski cross implica corbes amb desnivell, salts i altres elements en el terreny. L’objectiu d’aquesta prova és superar tots aquests elements amb rapidesa per arribar a la meta abans que la resta de competidors. Es tracta d’una disciplina amb mànigues eliminatòries i abans d’aquestes i per decidir l’ordre de sortida, es realitza una baixada individual classificatòria que és cronometrada. A partir d’aquest punt es van disputant les eliminatòries, on quatre corredors baixen a la vegada, fins arribar al final. La medalla d’or se l’emporta el competidor que guanya la fase final.

Requeriments tècnics específics

La pista d’ski cross ha de tenir una longitud d’entre 900 m i 1200 m. El desnivell ha d’oscil·lar entre 180 m i 250 m.

A l’esquí cross les portes que marquen el recorregut són triangulars, i s’ha d’anar alternant els colors de les portes consecutives. Les dimensions de la porta és de 130 cm d’amplada, 110 cm d’alçada al costat llarg i 40 cm d’alçada al costat curt del triangle.

Les característiques del terreny s’han d’elaborar amb temps per garantir que la neu s’hagi compactat correctament. El dia de la competició, els corredors tenen un total de 30 minuts abans d’iniciar la prova per inspeccionar el terreny, lliscant lentament pel lateral de la pista.

Ski Halfpipe

Aquesta disciplina entrà com olímpica en els Jocs Olímpics d’Hivern del 2014 celebrats a la localitat russa de Sotxi. Consisteix en baixar per una pista artificial en forma de semi tub, esquiant de banda a banda de la pista realitzant salts i figures. Els jutges valoren les evolucions dels esportistes segons el grau de la dificultat i d’execució. A partir de la valoració es determina el vencedor de la prova.

Requeriments tècnics específics

El semi tub ha de tenir una inclinació d’entre 15 i 18 graus. La longitud anirà dels 100 m als 110 m, i l’amplada s’escaurà entre els 13 m i els 15 m. El mur tindrà una alçada d’entre 3 m i 3,5 m i la zona plana del centre del semi tub no superarà els 5 m.

L’àrea dels jutges ha de ser d’un mínim de 8 m per 3 m, per garantir una ample visió de tota la prova. És tracta d’un àrea tancada als competidors i els espectadors.

La zona de sortida ha de permetre als competidors agafar impuls, però no s’hi pot realitzar cap maniobra. La zona d’arribada ha de ser plana i ha de permetre al competidor realitzar una aturada segura.

Per una competició de Halfpipe, són necessaris cinc jutges de puntuació més un jutge principal.

Ski Slopestyle

L’slopestyle és una disciplina on es baixa per una pista que inclou diferents salts i mòduls que exigeixen gran adaptabilitat als snowboarders, on l’objectiu és realitzar els trucs més difícils. El que el diferencia de les altres proves és que no hi ha temps a batre, sinó que l’esportista amb la millor puntuació obtinguda es proclama campió de la prova. Guanya l’esquiador amb la millor puntuació obtinguda.

Requeriments tècnics específics

El pendent mitjà d’una pista d’esquí slopestyle ha de ser d’aproximadament 12 graus i ha de ser regular, sense gaires variacions. La pista ha de tenir un mínim de 30 m d’ample i la llargada ha de ser d’entre 100 m i 200 m.

La pista ha de contenir com a mínim tres obstacles, ja siguin salts, caixes, tanques… La distància entre aquests elements ha de permetre una transició suau per enllaçar correctament un obstacle amb l’altre. El recorregut ha d’estar dissenyat de manera que com a mínim es tardi 20 segons en arribar al final, superant tots els entrebancs.

La zona de sortida ha de ser prou plana i ample per permetre que els competidors es preparin per a la competició, i també per garantir el treball dels entrenadors, personal i mitjans de comunicació. Tota la pista ha de ser visible pels jutges.

1.5 Salts d’esquí

Història

El primer saltador d’esquí conegut va ser un tinent noruec anomenat Olaf Centeno, que el 1809 es va llançar davant d’una audiència d’altres soldats i es va elevar 9,5 m en l’aire. El 1862 va tenir lloc la primera competició d’aquest esport a la localitat noruega de Trysil. Va ser aleshores quan el noruec Sondre Norheim va establir un dels primers rècords, saltant una distància de 30 m per sobre d’una roca i sense utilitzar bastons.

El desig de saltar més lluny va donar lloc a un nou desenvolupament radical. El 1985 es va passar de la posició en paral·lel dels esquís a l’adopció de la posició dels esquís en V durant la fase de vol del salt. El primer saltador que va emprar aquesta nova tècnica fou el suec Jan Boklöv. Aquesta innovació va ser burlada i criticada, i el saltador va ser penalitzat pel seu estil poc ortodox. Finalment, la ciència de l’esport va trobar que amb la tècnica de Boklöv (l’estil en V) s’aconseguia un 28 % més d’elevació en el salt.

Els salts d’esquí masculins formen part del programa dels Jocs Olímpics d’Hivern des dels primers jocs, a Chamonix, el 1924. La competició en el trampolí llarg es va incorporar al programa als Jocs d’Innsbruck, el 1964. Les dones han tardat molts més anys en incorporar-se olímpicament en aquesta modalitat, fent-ho possible a l’edició de Vancouver 2010.

Dinàmica de la competició

Els salts d’esquí és una modalitat olímpica d’hivern que consisteix a fer un salt des d’un trampolí per part d’un esquiador. Els esquiadors poden arribar a agafar velocitats superiors als 100 km per hora, abans d’enlairar-se. La tècnica és part integral de salt d’esquí, i és l’eina clau per fer possible que els esportistes facin un enlairament molt precís. Un cop a l’aire, el saltador assumeix la posició en V i col·loca el seu cos per maximitzar l’ascensió i minimitzar la resistència. Els competidors són avaluats en funció de la distància obtinguda i de l’estil emprat, i, si bé hi ha una relació molt estreta entre ambdós aspectes, sovint l’esquiador amb el salt més llarg és també qui aconsegueix la puntuació d’estil més elevada. Una excepció d’aquest fet es pot trobar en la fase de l’aterratge del salt, la qualitat de l’aterratge pot ser un factor determinant per decidir la posició final, en què les distàncies obtingudes són similars. Tots aquests elements serveixen per determinar la puntuació final i nomenar el guanyador de la prova.

Disciplines

El programa dels Jocs Olímpics d’Hivern inclou proves individuals i per equips sobre el trampolí normal (Normal Hill) i el trampolí llarg (Large Hill):

Individual en trampolí normal (NH)

És l’única prova de salts que es realitza sobre el trampolí normal, que té un punt-K (punt de construcció que determina la mida del trampolí i el càlcul de punts per a la distància aconseguida) entre els 75 i els 99 metres. Cada saltador realitza dos intents, sent proclamat guanyador aquell que aconsegueix la nota més alta. És l’única prova femenina dins dels salts d’esquí olímpics.

Hi ha dues rondes de salts. A la primera ronda participen 50 saltadors, dels quals només els 30 millors passaran a la ronda final. L’ordre de sortida per a la segona ronda de la competició és inversament proporcional a la classificació obtinguda en la primera ronda, de manera que els millors saltadors competeixen al final.

La competició individual en trampolí normal és la primera que es duu a terme durant la celebració dels salts d’esquí.

Requeriments tècnics específics

Els requisits olímpics d’aquesta prova és que el punt-K del trampolí sigui de 85 m.

Individual en trampolí llarg (LH)

Aquesta prova es disputa sobre el trampolí llarg, que té un punt-K superior als 100 m. Cada saltador compta amb dos intents, aconseguint la victòria aquell que aconsegueix la puntuació més alta.

A les Olimpíades la diferència entre el trampolí normal i el trampolí llarg ha de ser sempre d’un mínim de 25 m. Per garantir una igualtat d’oportunitats, ambdós trampolins han d’estar tancats 14 dies abans del primer dia dels entrenaments dels jocs.

El sistema de qualificació és el mateix que en el trampolí normal, seguint les rondes classificatòries.

Requeriments tècnics específics

Els requisits que imposa el Comitè Olímpic Internacional (CIO) per a la celebració d’aquesta prova és que el trampolí tingui un punt-K mínim de 109 m.

Equips en trampolí llarg (LH)

Aquesta prova es porta a terme en el trampolí llarg. Cada equip està format per quatre atletes i la competició es desenvolupa en dues rondes. A la primera ronda, salta un esquiador de cada equip. A continuació, ho fa el segon esquiador de salts de cada equip, i així successivament, fins que ho facin tots quatre.

A la segona ronda, només passen els vuit millors equips de la primera ronda de la competició. Com en les proves individuals, els saltadors amb els resultats més desfavorables saltaran primer en aquesta segona ronda, i els millors saltadors ho faran al final. Guanya l’equip amb la puntuació total més alta, sumant les puntuacions dels vuit salts executats.

Requeriments tècnics específics

La seqüència d’esquiadors de cada equip va determinada per un color específic. El grup u, és a dir, on competeix el primer saltador de cada equip, porta el color vermell. El grup dos el verd, el tres el groc i per últim, el quart grup s’identifica amb el blau.

Els requisits del trampolí establerts pel CIO és que el punt-K sigui d’un mínim de 109 m.

1.6 Snowboard

Història

L’snowboard és un dels esports de major creixement, i una de les modalitats esportives de més recent incorporació als Jocs Olímpics d’Hivern. El primera competició oficial de snowboard es va dur a terme a Colorado (EUA) el 1981. Les proves de snowboard halfpipe i eslàlom gegant individuals es van introduir en el Jocs d’Hivern de Nagano (Japó), el 1998. L’eslàlom gegant paral·lel va substituir l’eslàlom gegant individual en els Jocs de Salt Lake City del 2002 i l’snowboard cross es va introduir el 2006, als Jocs Olímpics d’Hivern de Torí (Itàlia). Als darrers Jocs d’Hivern de Sotxi 2014 a Rússia es va incorporar la disciplina de l’snowboard slopestyle.

Dinàmica de la competició

L’snowboard és una modalitat que consisteix en baixar per una superfície nevada amb una taula de surf de neu. Els objectius són diferents segons el tipus de prova. En algunes d’elles la clau és baixar en el menor temps possible seguint un traçat marcat per portes, també n’hi ha on s’han de superar traçats amb diferents mòduls o en altres ocasions s’han de realitzar trucs per aconseguir la millor puntuació.

Disciplines

Eslàlom Gegant Paral·lel

Es tracta de dos traçats idèntics marcats simètricament que permeten que dos corredors baixin al mateix temps, cada un per un traçat. L’estil de l‘eslàlom gegant es caracteritza per una major distància entre les portes respecte l’eslàlom. El guanyador de cada ronda passa a la següent ronda eliminatòria, fins arribar a la ronda final, on es coneixerà el vencedor de la competició.

Requeriments tècnics específics

Per a aquesta competició els requeriments tècnics són que la pista tingui un desnivell vertical d’entre 120 m i 200 m, una llargada d’entre 400 m i 700 m (on es recomana que sigui prop de 550 m) i un ample de pista de 40 m. El traçat ha de comptar amb un mínim de 18 portes, tot i que és recomanable utilitzar-ne 25, això si, sempre separades per una distància horitzontal de 20 m – 25 m.

Eslàlom Paral·lel

És una prova molt semblant a l’eslàlom gegant paral·lel amb l’única diferència que en aquest cas, la disciplina amb la qual es competeix és l’eslàlom. La distància entre les portes traçades simètricament és menor, el que comporta un major nombre de corbes i un traçat més tancat. El guanyador d’aquesta disciplina es decideix seguint el mateix mètode de superació de rondes que l’eslàlom gegant paral·lel.

Requeriments tècnics específics

Els requeriments tècnics de la pista són els mateixos que l’eslàlom gegant paral·lel.

Snowboard Cross

Els corredors fan una sortida conjunta en grups de quatre o sis, depenent de la cursa, superant corbes, salts, dubbies i portes obligatòries amb l’objectiu d’arribar el primer a meta. Es tracta d’un sistema de rondes eliminatòries fins arribar a la final.

Requeriments tècnics específics

La pista ha de tenir un desnivell vertical d’entre 100 m i 240 m, una llargada compresa entre els 500 m i els 900 m, una amplada d’un mínim de 40 m i un pendent òptim entre els 14º i els 18º.

Snowboard Halfpipe

Aquesta disciplina olímpica consisteix a baixar per una pista en forma de semi tub, enlairant-se d’un costat a un altre i realitzant una sèrie de salts, maniobres i trucs que seran jutjats segons l’execució i el grau de dificultat. De la puntuació total designada pels jutges a cada competidor en surt el guanyador de la prova.

Requeriments tècnics específics

El tub del halfpipe ha de tenir una inclinació entre els 15º i els 20º. Els experts, recomanen construir-lo amb una inclinació de 18º. La longitud del tub ha de ser entre 100 m i 120 m, i l’amplada de la pista ha d’anar dels 13 m als 17 m. El desnivell del halfpipe ha d’estar entre els 24,20 m i els 43,26 m sent òptima la xifra de 33 m.

Snowboard Slopestyle

Rau en baixar per una pista dissenyada especialment que inclou diferents salts i mòduls que exigeixen gran adaptabilitat als snowboarders, on l’objectiu és realitzar els trucs més difícils. El que el diferencia de les proves de velocitat és que no hi ha temps a batre, sinó que l’esportista amb la millor puntuació obtinguda es proclama campió de la prova.

Requeriments tècnics específics

La pista d’slopestyle ha de tenir un pendent al voltant dels 12º, una amplada d’un mínim de 30 m i un desnivell vertical d’entre 100 m i 200 m.

La zona de sortida ha de ser prou àmplia i plana per permetre una superfície adequada per a la preparació dels competidors. A més, els entrenadors, el personal i els equips de comunicació han de poder treballar amb unes condicions òptimes. L’arribada s’ha de dissenyar deixant espai suficient per frenar, i tot el recorregut de la pista ha de ser visible per garantir una visualització total del terreny per part dels jutges.

  1. Biatló

Història

Els antecedents d’aquesta activitat combinada es remunten 2.000 anys aC, quan els caçadors del nord d’Europa s’havien de desplaçar per la neu per poder caçar. A partir de mitjans del segle XVI, però, els països escandinaus van començar a equipar els seus exèrcits amb esquís, per defensar-se dels seus enemics.

Els primers campionats del món de biatló es van celebrar el 1958 a Saalfelden (Àustria). El biatló es va convertir en un esport olímpic, només per a homes, en els Jocs Olímpics d’Hivern de Squaw Valley (USA) de 1960. Les dones practicants de biatló es van unir als Jocs Olímpics trenta anys després, el 1992, en els Jocs d’Albertville (França).

Dinàmica de la competició

El biatló és un esport que combina l’esquí de fons amb el tir. L’objectiu del biatló és completar el recorregut en el mínim temps possible, i aconseguir el màxim nombre de dianes amb el tir, per evitar la penalització de temps que comporten els errors. La part d’esquí del biatló requereix rapidesa i físicament és molt exigent, mentre que el tir amb rifle exigeix ​​precisió i control.

Els participants es desplacen per un recorregut i completen una distància determinada, en funció de la prova, i s’aturen a la zona de tir, on han de fer cinc trets a cinc blancs de metall, situats a cinquanta metres de distància. En funció de si l’atleta dispara estirat o dempeus la mida del blanc canvia. Estirat és de la mida d’una pilota de golf (45 mm) i dempeus, en canvi, és de la mida d’una taronja gran (115 mm). Un atleta d’alt nivell generalment necessita entre 20 i 25 segons per apuntar i disparar 5 bales. Fallar en la prova de punteria pot ser costós: segons el cas, un tir errat comporta una penalització d’un minut de temps afegit o haver de completar un recorregut complementari de 150 metres per cada errada comesa.

Disciplines

Sprint 10 km homes / 7,5 km dones

En aquesta disciplina els competidors prenen sortida cada 30 segons. Tots els competidors s’han d’aturar dues vegades al camp de tir per a realitzar cinc trets. En aquesta prova, si un atleta falla un tret, per cada tir errat, fa una volta complementària en un espai de 150 metres. La prova femenina és un recorregut de 7,5 km i per als homes és de 10 km. L’atleta amb el temps més baix, incloses les dels recorreguts extres per sanció, és el guanyador/a de la prova.

En aquesta prova, com en totes, és molt important el tir, però en aquest cas la velocitat és primordial. Una penalització de 150 m extra per a un esquiador olímpic requereix entre 20 i 26 segons per completar aquest recorregut.

Prova individual 20 km homes / 15 km dones

Els competidors surten d’un en un en intervals de 30 segons. Al llarg de la prova, els competidors s’aturen quatre vegades al camp de tir, per realitzar cinc trets. Per cada tret fallat es penalitza l’atleta incrementant un minut al seu temps final. És la única disciplina on se suma un minut directament al temps final. El guanyador de la prova, tenint en compte les possibles penalitzacions, és l’atleta amb menys temps final.

Es tracta de la competició més llarga de totes les del biatló.

Persecució 12,5 km homes / 10 km dones

Els seixanta millors de la prova d’esprint es classifiquen per participar en la prova de persecució, que consisteix en perseguir el guanyador de la prova de l’esprint. El primer a sortir és el guanyador de la prova anterior de l’esprint i consecutivament comencen a sortir els altres corredors separats per intervals de temps que es deriven de la marca obtinguda en la prova anterior de l’esprint. La prova femenina és de 10 km i la masculina de 12,5 km. Tots els competidors passen quatre vegades pel camp de tir, on realitzen cinc trets. Cada tir fallat obliga a fer un recorregut extra de 150 metres. El guanyador és el primer/a en creuar la línia d’arribada.

Sortida en massa 15 km homes / 12,5 km dones

En aquesta prova, participen trenta competidors que surten tots al mateix temps i han de parar quatre vegades al camp de tir, per fer, cada vegada, cinc trets. Si un atleta falla un tir, ha de fer una volta de penalització de 150 metres. El primer atleta que creua la línia de meta és el guanyador.

En el primer tir, els competidors disparen al camp de tir d’acord el seu número de dorsal. És a dir, cada competidor va a buscar el quadre de tir que correspon al seu número. A partir del segon tir, els competidors disparen segons l’ordre d’arribada al camp de tir, col·locant-se en el primer carril de tir disponible a la dreta. Això significa que conforma es va arribant, s’ocupa el  primer espai lliure seguint l’ordre consecutiu.

Relleus 4 x 7,5 km homes / 4 x 6 km dones

És una prova on es competeix per equips formats per quatre atletes. Cada component de l’equip esquia 7,5 km (homes) i 6 km (dones), i cada rellevista para dues vegades en el camp de tir. En aquesta prova cada atleta disposa de tres bales extra, a part de les cinc habituals, i igual que en altres proves de biatló, si un esportista erra un tret ha de completar una volta de penalització de 150 metres.

A causa de la intensa pressió que suposa els relleus, el competidor ha de disparar molt ràpid, encertar i a continuació, ser capaç de sortir amb rapidesa de la zona de tir. Cada vegada que es para en aquesta zona, s’han d’encertar cinc blancs amb les bales que ja estan dins el carregador, però si un atleta necessita utilitzar les de recanvi, les ha de carregar individualment a mà, la qual cosa suposa la pèrdua de més temps i la dificultat que la pressió significa.

De la mateixa manera que en la sortida en massa, els carrils de tir de la primera volta van definits pel número de dorsal, però a partir de la segona volta, l’esquiador utilitza el primer carril consecutiu lliure, segons l’ordre d’arribada.

Els fondistes van identificats per colors. El primer esquiador s’identifica amb el color vermell, el segon amb el verd, el tercer amb el groc i l’últim competidor amb el blau.

Requeriments tècnics generals

Les proves de biatló es poden celebrar en una altitud màxima de 1800 m sobre el nivell del mar. Els circuits han de ser de 4 km de llarg i han de tenir una amplada de 8 m. El camp de tir ha de tenir una llargada de 90 m i una amplada mínima de 50. La pendent no pot excedir mai del 30 %.

Tots els dispars s’han d’efectuar dins la zona de tir. Un cop l’arma surt de l’estadi, ha d’estar protegida dins d’una coberta.

En les proves individuals i l’esprint, el competidor pot escollir la línia de tir que desitgi, de totes les que estan preparades. En les disciplines de persecució i sortida en massa, els competidors, en el primer tir han d’anar al carril designat pel número de dorsal. A la segona volta, han d’entrar seqüencialment a les línies de tir, independentment del dorsal.

Els biatletes poden escollir quina posició adopten per realitzar el tir. En la posició estirada, el rifle només pot estar en contacte amb les mans, l’espatlla i la galta; i el rifle no pot tocar el terra. Quan el competidor dispara dempeus no es poden ajudar de cap suport, només del seu propi pit o el maluc.

Els competidors tenen prohibit treure’s els esquis per a l’execució del tir.